Carboneres
Per arribar a les carboneres, entrau al parc per l’accés principal. Just a la dreta trobareu un cartell amb un plànol esquemàtic del Parc Arqueològic del Puig de sa Morisca, on hi ha indicat aquest conjunt etnogràfic. Seguiu pel camí principal i deixau l’edifici del museu a l’esquerra.
Després de caminar uns 100 metres, arribareu a un primer encreuament. Heu d’agafar el camí que teniu just davant, el que puja cap al Puig de sa Morisca. També el trobareu senyalitzat. A partir d’aquí, el camí comença a ascendir suaument entre la vegetació.
Uns 100 metres més endavant arribareu al coll del Puig de sa Morisca. Aquesta zona formava part de l’antic poblat prehistòric que ocupava el cim i els vessants del puig. Aquí veureu un altre encreuament, devora un mur de pedra. Heu de continuar de front, pel camí també senyalitzat. A partir d’aquest punt començareu un descens suau i, al cap d’uns 100 metres, arribareu a les carboneres.
El conjunt està format per tres elements principals: un rotlo de sitja i dues barraques de carboner. El rotlo és la plataforma circular de pedra que veureu al centre del conjunt. Damunt aquesta base es col·locava la llenya de manera ordenada per formar la sitja, el gran munt que, després de ser cobert amb terra i controlat durant dies, permetia obtenir carbó vegetal.
Fixau-vos en la forma circular del rotlo. No era una simple acumulació de pedres, sinó una estructura preparada per sostenir la llenya i facilitar una combustió lenta, amb molt poc oxigen. Aquest control era essencial: si hi entrava massa aire, la llenya cremava del tot i es perdia el carbó; si n’hi entrava massa poc, la sitja no coïa bé.
Al costat del rotlo veureu dues barraques de carboner. Les seves parets són de pedra en sec, fetes amb pedres del mateix entorn. Les cobertes vegetals han estat reconstruïdes per ajudar-nos a imaginar com eren aquests refugis temporals. Durant els mesos de feina, els carboners i sovint també les seves famílies vivien en barraques com aquestes, molt a prop de la sitja, perquè havien de vigilar-la de dia i de nit.
Entrau-hi amb la mirada i imaginau la vida en aquest petit espai: dormir, guardar alguns aliments, protegir-se de la pluja i estar sempre pendents del fum, del vent i del foc. Les barraques no eren cases còmodes, sinó refugis senzills i funcionals, construïts per permetre una feina dura, estacional i mal pagada.
Aquest conjunt ens mostra una part molt recent de la història del parc, però també molt important. Abans de l’arribada generalitzada de l’electricitat i del gas, el carbó vegetal era una font d’energia bàsica per cuinar i escalfar les cases. Les carboneres del Puig de sa Morisca ens recorden que aquest paisatge no només conserva restes prehistòriques: també guarda la memòria de les persones que treballaren el bosc, el transformaren i en visqueren.
El conjunt de les carboneres presenta quatre facetes que ens ajuden a entendre millor la importància històrica, social i ambiental d’aquest espai.
- Un lloc per entendre com s’obtenia l’energia abans de l’electricitat
Avui encenem el llum, posam la calefacció o cuinam amb un gest senzill. Però durant molt de temps, abans de la generalització de l’electricitat, el gas i altres fonts d’energia modernes, moltes cases depenien de la llenya i del carbó vegetal.
El carbó vegetal era una energia bàsica per cuinar, escalfar les cases i alimentar algunes activitats artesanals. Era més fàcil de transportar que la llenya, pesava menys i produïa més calor. Per això, la seva producció fou una activitat molt important a molts de boscos de Mallorca.
Les carboneres del Puig de sa Morisca ens permeten veure el lloc on començava aquest procés. Aquí, la llenya tallada al bosc es col·locava damunt el rotlo, es cobria amb terra i es coïa lentament durant dies, amb molt poc oxigen. El resultat era el carbó que després arribava als pobles i a les cases.
Aquest conjunt ens ajuda a recordar que l’energia també té història. Allò que avui ens sembla quotidià i immediat, abans depenia de molta feina, de coneixements transmesos de generació en generació i d’una relació molt directa amb el bosc.
- Un testimoni de la vida dura dels carboners i les seves famílies
Fer carbó no era només una feina: durant una part important de l’any era una manera de viure. Segons diverses fonts orals, la temporada podia començar a la primavera, a vegades just després de Pasqua, i allargar-se fins a Sant Miquel, el 29 de setembre. Durant aquests mesos, els carboners s’instal·laven dins el bosc i organitzaven la vida quotidiana al voltant del ranxo, l’espai de treball on es feien la sitja, el rotlo i les barraques.
No era estrany que el carboner no hi anàs tot sol. En moltes ocasions hi pujava tota la família: la dona, els fills i altres parents.
Les barraques que veureu devora el rotlo ens ajuden a imaginar aquesta vida compartida, però també molt dura. Eren refugis senzills, amb parets de pedra en sec i cobertes vegetals, pensats per dormir, guardar alguns aliments, protegir-se de la pluja i mantenir-se a prop de la sitja. El nombre de barraques depenia sovint de les persones que havien de romandre al ranxo.
La feina es repartia entre tots, encara que no tothom feia les mateixes tasques. El carboner s’encarregava de seleccionar el lloc, preparar el rotlo, tallar la llenya, muntar la sitja i controlar la cocció. Però la resta de la família també participava en el funcionament del ranxo: preparar el menjar, anar a cercar aigua, recollir llenya prima, ajudar a transportar materials, cuidar animals, mantenir la barraca o vigilar petits detalls del procés.
La sitja no es podia abandonar. Durant vuit o nou dies, i sovint també durant la nit, calia vigilar el foc, el fum i el vent. Si hi entrava massa aire, la llenya podia cremar-se massa ràpid i es perdia el carbó. Si el foc no avançava bé, s’havien d’obrir o tancar respiradors, alimentar l’ull de la sitja o corregir la cocció. Una distracció podia fer malbé molts dies de feina.
Per això, quan mirau aquestes barraques, no veis només unes construccions humils. Veis les traces d’una vida familiar organitzada al voltant del bosc, del foc i del treball. Les carboneres ens parlen d’un ofici dur i mal pagat, però també de famílies senceres que, amb esforç, coneixement i sacrifici, feien possible una font d’energia imprescindible per a la vida quotidiana de moltes cases mallorquines.
- Una activitat que transformava i mantenia el bosc
Les carboneres també ens parlen de la relació entre les persones i el medi natural. Fer carbó implicava tallar arbres, aprofitar branques, preparar camins, construir rotlos i mantenir espais oberts dins el bosc.
Aquesta activitat transformava el paisatge, però també podia contribuir a mantenir-lo. Quan es feia de manera ordenada, la tala no eliminava tot el bosc, sinó que seleccionava arbres i branques, i permetia que l’espai es regeneràs amb el temps. Els carboners coneixien bé el territori i sabien quines zones es podien aprofitar, com s’havia de tallar i quan convenia tornar-hi.
Per això, les carboneres són també una porta per parlar de gestió forestal. Durant segles, moltes activitats tradicionals —com fer carbó, pasturar, recollir llenya o mantenir camins— contribuïren a tenir boscos més transitats, més oberts i menys carregats de combustible vegetal.
Amb l’abandonament d’aquestes feines, el bosc va deixar de ser un espai de treball quotidià. Això ens ajuda a reflexionar sobre un tema molt actual: la relació entre patrimoni, paisatge i prevenció d’incendis. Les carboneres ens recorden que cuidar el bosc no sempre vol dir no tocar-lo, sinó gestionar-lo amb coneixement i responsabilitat.
Albero, D.; Calderón, M.; Calvo, M. Gloaguen, E. (2011) Sitges y barracas de carbonero. A Patrimonio Cultural del municipio de Calvià. Calvià: Ajuntament de Calvià: 571-580.
Valero i Martí, G. (1989). “Sitges i carboners”. A Elements de la societat pre-turística mallorquina. Palma: Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Govern Balear.
Llabrés Ramis, J.; Vallespir Soler, J. (1992). Els nostres arts i oficis d’antany. Palma: Estudis monogràfics del Museu de la Porciúncula.
Diversos autors (1994). La construcció de pedra en sec a Mallorca. Palma: FODESMA.
Diversos autors (1997). La pedra en sec. Obra, paisatge i patrimoni. Palma: Consell Insular de Mallorca.
